Rannoch Moor, una de les zones més inhospites i ermes d’Escòcia. Hi plou 300 dies l’any i hi bufa un fort vent sempre. Gairebé sempre hi plou de costat, que diuen ells. L’estiu hi passa de llarg, els animals salvatges també, i a tu ganes de fugir no te’n falten. Però el destí et reclama, i has de creuar a peu deu quilòmetres del Rannoch Moor més occidental, exposat completament a la intempèrie, sense possibilitat de refugi davant cap canvi de temps, sempre a pitjor. Diuen els escocesos que a Rannoch Moor l’infern és fred i humit.
El camí de pujada al Blackmount comença a planejar, i estàs a punt d’iniciar una gesta que no té res a envejar a l’èpica protagonitzada pels semidéus grecs.
Evidentment, un moment així s’ha d’immortalitzar. Tenim el Twitter ple de selfies amb rialles forçades, l’Instagram ple de paelles amb massa filtres i el Facebook ple de fotos amb amics en l’únic moment en que no miren el mòbil, així que una proesa d’aquest nivell mereix quelcom més. Al cap i a la fi, qui pot assegurar als teus amics que la foto enmig d’un paisatge hivernal en ple mes de maig està feta a Rannoch Moor?
Doncs, per exemple, Stamphoto, l’aplicació que et permet geolocalitzar una fotografia i genera un certificat amb la ubicació i un segell de temps. El certificat és una prova fefaent, així que l’amic pesat o el cunyat hauran de vigilar amb els comentaris hihihaha sobre Rannoch Moor.
La utilitat, però, va més enllà de la simple moderació de les sobretaules de Nadal. Vaig creuar Rannoch Moor fent el West Highland Way, la ruta de llarg recorregut més famosa d’Escòcia. Aquesta travessa té el seu propi passaport, per anar segellant en diversos punts que acostumen a coincidir amb finals habituals de jornada. Sóc dels que fins i tot s’oblida de que té mala memòria, així que no hauria d’estranyar que el meu passaport només tingui dos o tres segells, tot i haver completat els 154 quilòmetres de la ruta. Hauria de fer el camí divuit vegades per no nolidar-me’n cap! Un Stamphoto al final de cada etapa és molt més fàcil de recordar i fa menys mandra que posar-se a buscar un local amb el segell després de caminar 5 o 6 hores sota la pluja, amb vent i fins i tot pedra.
Un parell de setmanes després d’haver arribat a Fort William, descansat i amb les butllofes seques, vaig certificar que havia trobat l’astronauta a la façana de la catedral de Salamanca. Lamentablement per al meu biògraf, l’any 2008 no existia l’aplicació (de fet, ni tan sols els smartphones… ai, l’edat!) quan vaig fer el Tour du Mont-blanc i un patac d’aigua inesperat a Chamonix, amb la motxilla desprotegida, va desfer el certificat de paper que acreditava la finalització del tour.
El dia que faci el Camí de Sant Jaume, l’Stamphoto tampoc faltarà. Ni la certificació de la posta de sol a Finis Terrae.