No sé quina és la mitjana de vegades al dia que una persona obre la bústia de casa, però quan s’espera una carta important, es desenvolupa el sentit de l’oïda fins al punt de sentir al carter. I més quan el teu futur, per molt a curt termini que sigui, depèn d’això.
A vegades et preguntes: on serà?, l’hauran enviat ja? Com quan esperes que es faci l’arròs, exactament igual, fins i tot l’espera de la carta se’t fa més llarga que la cocció d’un arròs a foc lent amb gana.
Acabes la carrera a l’altra part del món gràcies a un conveni, tot bé; t’anuncien les notes, tot bé; tornes sense les notes perquè “hem de signar-les, però et farem arribar el certificat oficial a casa i a la teva universitat d’origen”, tot bé. I després d’un mes, dos mesos, tres mesos, es comencen a acabar els terminis d’inscripció al màster, ja no va tot tan bé; descartes universitats, no queden places, “necessitem el certificat acadèmic”… ja estàs morena, ha passat tot l’estiu i la bústia et mira i s’enriu de tu. I comences a imaginar-te la carta en un avió arribant al Japó, o a Sri Lanka, o a Reunión, per error. Te la imagines en un orfenat de cartes perdudes, o nedant cap a la costa dins d’una ampolla, o trista i oblidada en un racó d’alguna oficina de correus.
Comença setembre, i amb ell, les classes d’algun que altre màster, i tu no pots fer res… com a mínim per veremar no et demanen les notes! I un dels últims dies d’aquest mes, el cinquè de l’espera, arriba la carta i la reps amb tanta alegria com a la teva àvia per Nadal.
Aplaudiments, visques, focs artificials … oda a la lentitud. Imagines llavors, en un món idíl·lic i utòpic, que les universitats comencen a utilitzar les comunicacions electròniques certificades, més simples i ràpides. Podríem haver evitat l’odissea de la carta, l’angoixa de l’espera i els meus cinc mesos d’agonia.